L’extensió de les aliances politicomilitars

La guerra de Corea i els conflictes localitzats van convèncer al secretari d’Estat de la impossibilitat d’atendre tots els fronts, per tant, va defensar una política internacional de rebuig del comunisme, que s’havia de basar a amenaçar l’URSS amb represàlies nuclears per dissuadir-la de provocar cap conflicte perifèric i a fonamentar una acció diplomàtica que teixís una zarza d’aliances i de pactes militars amb l’objectiu d’aïllar i encerclar l’URSS.
L’any 1949 es va signar el Pacte Atlàntic, que integrava els Estats Units, el Canadà i deu països de l’Europa Occidental. Va ser l’origen de l’OTAN. La defensa del Pacífic es va organitzar mitjançant una sèrie de pactes amb Austràlia i Nova Zelanda (ANZUS), amb Tailàndia i les Filipines (OTASE) i bilateralment amb el Japó. El control de l’Orient Mitjà es va concretar en el Pacte de Bagdad, que integrava Turquia, l’Iraq i el Pakistan.
Finalment, l’any 1955 es va crear una aliança militar, el Pacte de Varsòvia, que unia l’URSS i els països de l’Est per garantir militarment la seguretat i la integritat del territori comunista.