martes, 10 de junio de 2008
jueves, 5 de junio de 2008
Vocabulari
Bipolarització
Tendència a agrupar-se, especialment les forces polítiques, únicament en dos grans partits polítics o en dos grups d'opinió. En aquest cas, la bipolarització fa referència a l'agrupació en dos grans blocs de països.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.
Bloc occidental
Conjunt de potències adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia).
Bloc oriental
Conjunt de potències adherides al Pacte de Varsòvia (oposades a les que constituïen l'OTAN).
Occidental
Dit de la part d'Europa que, durant la guerra freda, comprenia els estats oposats a l'URSS i els seus aliats.
Països de l'Est
Europa oriental i part de l'Àsia. Hom en parla en contraposició a l'Occident, com a expressió respectiva de l'un i altre dels dos blocs en què es divideix sociopolíticament el món contemporani.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Declaració de Fulton
Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el continent".
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
Armamentisme
Política de proveir-se, un país, d'armament.
Armament
El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions, vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc).
Tendència a agrupar-se, especialment les forces polítiques, únicament en dos grans partits polítics o en dos grups d'opinió. En aquest cas, la bipolarització fa referència a l'agrupació en dos grans blocs de països.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.
Bloc occidental
Conjunt de potències adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia).
Bloc oriental
Conjunt de potències adherides al Pacte de Varsòvia (oposades a les que constituïen l'OTAN).
Occidental
Dit de la part d'Europa que, durant la guerra freda, comprenia els estats oposats a l'URSS i els seus aliats.
Països de l'Est
Europa oriental i part de l'Àsia. Hom en parla en contraposició a l'Occident, com a expressió respectiva de l'un i altre dels dos blocs en què es divideix sociopolíticament el món contemporani.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Declaració de Fulton
Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el continent".
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
Armamentisme
Política de proveir-se, un país, d'armament.
Armament
El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions, vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc).
El moviment dels no alineats
La bipolarització mundial va començar a esquerdar-se quan la descolonització va donar pas a nous estats que van voler fer sentir la seva veu i es van negar a alinear-se amb algun dels dos blocs. El moviment dels països no alineats va néixer a la Conferència de Bandung. L’any 1961 es va reunir a Belgrad la primera Conferència de Països No Alineats, que va congregar els dirigents de 25 estats i que va delimitar els seus principis fonamentals: la neutralitat, l’oposició als blocs militars i la independència política i econòmica dels pobles.
L’eficàcia política del moviment ha estat restringida. Tot i això, l’opció del no-alineament va ajudar a reduir les tensions internacionals.
L’eficàcia política del moviment ha estat restringida. Tot i això, l’opció del no-alineament va ajudar a reduir les tensions internacionals.
Les dissidències en el continent europeu
A Europa, França va ser un dels estats més reticent a l’hora d’acceptar el lideratge dels Estats Units. L’inici de les discrepàncies entre aquests dos països va tenir lloc ja a la fi de la dècada dels cinquanta, quan França es va negar a sotmetre la seva flota a les directrius de l’OTAN. A partir d’aquest moment, les discrepàncies van anar augmentant fins al punt que el general De Gaulle va ordenar la retirada de França de l’estructura militar integrada de l’OTAN. A més, va emprendre un pla per tal d’aconseguir la seva independència en tecnologia nuclear i va establir relacions diplomàtiques independents amb països con la Xina de Mao (1964), quan cada país occidental les tenia.
Willy Brandt va confirmar la inviolabilitat de les fronteres marcades per la línia Oder-Neisse.
Willy Brandt va confirmar la inviolabilitat de les fronteres marcades per la línia Oder-Neisse.
La intervenció americana a Llatinoamèrica
A Llatinoamèrica el paper dels Estats Units s’havia caracteritzat per la defensa dels interessos dels grups econòmics multinacionals. Les administracions nord-americanes sempre van orientar els seus esforços a impedir una expansió revolucionària (una nova Cuba).
La propagació de moviments revolucionaris va tenir el seu moment culminant quan Ernesto Guevara va organitzar grups de guerrilleres disposats a estendre la Revolució i a crear la Llatinoamèrica. La majoria dels focus insurreccionals van fracassar per la manca d’un autèntic suport dels camperols.
Els Estats Units no van dubtar a oferir el seu suport als règims dictatorials llatinoamericans. Sovint van fer servir la intervenció militar directa.
La propagació de moviments revolucionaris va tenir el seu moment culminant quan Ernesto Guevara va organitzar grups de guerrilleres disposats a estendre la Revolució i a crear la Llatinoamèrica. La majoria dels focus insurreccionals van fracassar per la manca d’un autèntic suport dels camperols.
Els Estats Units no van dubtar a oferir el seu suport als règims dictatorials llatinoamericans. Sovint van fer servir la intervenció militar directa.
La Primavera de Praga
Txecoslovàquia va viure, l’any 1968, un procés similar. Les aspiracions de liberalització d’amplis sectors de la població van impulsar Alexander Dubcek a encetar un procñes d’obertura i de democratització conegut com la “Primavera de Praga”.
En aquest procés es proposava l’establiment del que es va anomenar “un socialisme amb rostre humà”, que comportava la llibertat d’expressió i una certa democratitazació. Txecoslovàquia es va configurar com un Estat federal format per dues repúbliques, la txeca i l’eslovaca.
L’oposició als canvis d’alguns membres del Partit Comunista, la crítica a la presència soviètica i la por que el pla de reformes s’estengués als seus veïns va provocar la ràpida intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, que van ocupar Praga en el 1987.
El dirigent soviètic Breixnev va justificar la teoria de la sobirania limitada, en què es defensava que els dirigents de les democràcies populars no podien desenvolupar polítiques independents i unilaterals que poguessin ser contràries als principis bàsics del socialisme o posar en perill l’equilibri entre els blocs.
La intervenció militar va ser la resposta de l’URSS i del conjunt del bloc oriental als moviments que van amenaçar el status quo establert després de la Segona Guerra Mundial.
En aquest procés es proposava l’establiment del que es va anomenar “un socialisme amb rostre humà”, que comportava la llibertat d’expressió i una certa democratitazació. Txecoslovàquia es va configurar com un Estat federal format per dues repúbliques, la txeca i l’eslovaca.
L’oposició als canvis d’alguns membres del Partit Comunista, la crítica a la presència soviètica i la por que el pla de reformes s’estengués als seus veïns va provocar la ràpida intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, que van ocupar Praga en el 1987.
El dirigent soviètic Breixnev va justificar la teoria de la sobirania limitada, en què es defensava que els dirigents de les democràcies populars no podien desenvolupar polítiques independents i unilaterals que poguessin ser contràries als principis bàsics del socialisme o posar en perill l’equilibri entre els blocs.
La intervenció militar va ser la resposta de l’URSS i del conjunt del bloc oriental als moviments que van amenaçar el status quo establert després de la Segona Guerra Mundial.
La revolta de Hongria
En alguns països comunistes d’Europa van sorgir corrents de contestació des de l’interior dels partits comunistes, que expressaven el desig de construir el seu propi model de socialisme allunyat de les directrius soviètiques.
A Hongria, l’octubre de 1956, es va originar un moviment sindicalista i universitari que reivindicava millors condicions de vida, de treball, llibertat de premsa, la retirada de les tropes soviètiques, etc. El dirigent comunista Imre Nagy va formar un govern amb la participació de liberals i socialdemòcrates. Una de les primeres mesures del nou gabinet va ser declarar la neutralitat de Hongria i l’abandonament del Pacte de Varsòvia.
Una gran part del dirigents comunistes van condemnar la línia política de Nagy, i János Kádár, secretari general del Partit Comunista, va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques. Els enfrontaments van ser especialment violents a Budapest.
A Hongria, l’octubre de 1956, es va originar un moviment sindicalista i universitari que reivindicava millors condicions de vida, de treball, llibertat de premsa, la retirada de les tropes soviètiques, etc. El dirigent comunista Imre Nagy va formar un govern amb la participació de liberals i socialdemòcrates. Una de les primeres mesures del nou gabinet va ser declarar la neutralitat de Hongria i l’abandonament del Pacte de Varsòvia.
Una gran part del dirigents comunistes van condemnar la línia política de Nagy, i János Kádár, secretari general del Partit Comunista, va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques. Els enfrontaments van ser especialment violents a Budapest.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
