martes, 10 de junio de 2008
jueves, 5 de junio de 2008
Vocabulari
Bipolarització
Tendència a agrupar-se, especialment les forces polítiques, únicament en dos grans partits polítics o en dos grups d'opinió. En aquest cas, la bipolarització fa referència a l'agrupació en dos grans blocs de països.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.
Bloc occidental
Conjunt de potències adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia).
Bloc oriental
Conjunt de potències adherides al Pacte de Varsòvia (oposades a les que constituïen l'OTAN).
Occidental
Dit de la part d'Europa que, durant la guerra freda, comprenia els estats oposats a l'URSS i els seus aliats.
Països de l'Est
Europa oriental i part de l'Àsia. Hom en parla en contraposició a l'Occident, com a expressió respectiva de l'un i altre dels dos blocs en què es divideix sociopolíticament el món contemporani.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Declaració de Fulton
Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el continent".
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
Armamentisme
Política de proveir-se, un país, d'armament.
Armament
El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions, vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc).
Tendència a agrupar-se, especialment les forces polítiques, únicament en dos grans partits polítics o en dos grups d'opinió. En aquest cas, la bipolarització fa referència a l'agrupació en dos grans blocs de països.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.
Bloc occidental
Conjunt de potències adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia).
Bloc oriental
Conjunt de potències adherides al Pacte de Varsòvia (oposades a les que constituïen l'OTAN).
Occidental
Dit de la part d'Europa que, durant la guerra freda, comprenia els estats oposats a l'URSS i els seus aliats.
Països de l'Est
Europa oriental i part de l'Àsia. Hom en parla en contraposició a l'Occident, com a expressió respectiva de l'un i altre dels dos blocs en què es divideix sociopolíticament el món contemporani.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Declaració de Fulton
Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el continent".
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
Armamentisme
Política de proveir-se, un país, d'armament.
Armament
El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions, vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc).
El moviment dels no alineats
La bipolarització mundial va començar a esquerdar-se quan la descolonització va donar pas a nous estats que van voler fer sentir la seva veu i es van negar a alinear-se amb algun dels dos blocs. El moviment dels països no alineats va néixer a la Conferència de Bandung. L’any 1961 es va reunir a Belgrad la primera Conferència de Països No Alineats, que va congregar els dirigents de 25 estats i que va delimitar els seus principis fonamentals: la neutralitat, l’oposició als blocs militars i la independència política i econòmica dels pobles.
L’eficàcia política del moviment ha estat restringida. Tot i això, l’opció del no-alineament va ajudar a reduir les tensions internacionals.
L’eficàcia política del moviment ha estat restringida. Tot i això, l’opció del no-alineament va ajudar a reduir les tensions internacionals.
Les dissidències en el continent europeu
A Europa, França va ser un dels estats més reticent a l’hora d’acceptar el lideratge dels Estats Units. L’inici de les discrepàncies entre aquests dos països va tenir lloc ja a la fi de la dècada dels cinquanta, quan França es va negar a sotmetre la seva flota a les directrius de l’OTAN. A partir d’aquest moment, les discrepàncies van anar augmentant fins al punt que el general De Gaulle va ordenar la retirada de França de l’estructura militar integrada de l’OTAN. A més, va emprendre un pla per tal d’aconseguir la seva independència en tecnologia nuclear i va establir relacions diplomàtiques independents amb països con la Xina de Mao (1964), quan cada país occidental les tenia.
Willy Brandt va confirmar la inviolabilitat de les fronteres marcades per la línia Oder-Neisse.
Willy Brandt va confirmar la inviolabilitat de les fronteres marcades per la línia Oder-Neisse.
La intervenció americana a Llatinoamèrica
A Llatinoamèrica el paper dels Estats Units s’havia caracteritzat per la defensa dels interessos dels grups econòmics multinacionals. Les administracions nord-americanes sempre van orientar els seus esforços a impedir una expansió revolucionària (una nova Cuba).
La propagació de moviments revolucionaris va tenir el seu moment culminant quan Ernesto Guevara va organitzar grups de guerrilleres disposats a estendre la Revolució i a crear la Llatinoamèrica. La majoria dels focus insurreccionals van fracassar per la manca d’un autèntic suport dels camperols.
Els Estats Units no van dubtar a oferir el seu suport als règims dictatorials llatinoamericans. Sovint van fer servir la intervenció militar directa.
La propagació de moviments revolucionaris va tenir el seu moment culminant quan Ernesto Guevara va organitzar grups de guerrilleres disposats a estendre la Revolució i a crear la Llatinoamèrica. La majoria dels focus insurreccionals van fracassar per la manca d’un autèntic suport dels camperols.
Els Estats Units no van dubtar a oferir el seu suport als règims dictatorials llatinoamericans. Sovint van fer servir la intervenció militar directa.
La Primavera de Praga
Txecoslovàquia va viure, l’any 1968, un procés similar. Les aspiracions de liberalització d’amplis sectors de la població van impulsar Alexander Dubcek a encetar un procñes d’obertura i de democratització conegut com la “Primavera de Praga”.
En aquest procés es proposava l’establiment del que es va anomenar “un socialisme amb rostre humà”, que comportava la llibertat d’expressió i una certa democratitazació. Txecoslovàquia es va configurar com un Estat federal format per dues repúbliques, la txeca i l’eslovaca.
L’oposició als canvis d’alguns membres del Partit Comunista, la crítica a la presència soviètica i la por que el pla de reformes s’estengués als seus veïns va provocar la ràpida intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, que van ocupar Praga en el 1987.
El dirigent soviètic Breixnev va justificar la teoria de la sobirania limitada, en què es defensava que els dirigents de les democràcies populars no podien desenvolupar polítiques independents i unilaterals que poguessin ser contràries als principis bàsics del socialisme o posar en perill l’equilibri entre els blocs.
La intervenció militar va ser la resposta de l’URSS i del conjunt del bloc oriental als moviments que van amenaçar el status quo establert després de la Segona Guerra Mundial.
En aquest procés es proposava l’establiment del que es va anomenar “un socialisme amb rostre humà”, que comportava la llibertat d’expressió i una certa democratitazació. Txecoslovàquia es va configurar com un Estat federal format per dues repúbliques, la txeca i l’eslovaca.
L’oposició als canvis d’alguns membres del Partit Comunista, la crítica a la presència soviètica i la por que el pla de reformes s’estengués als seus veïns va provocar la ràpida intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, que van ocupar Praga en el 1987.
El dirigent soviètic Breixnev va justificar la teoria de la sobirania limitada, en què es defensava que els dirigents de les democràcies populars no podien desenvolupar polítiques independents i unilaterals que poguessin ser contràries als principis bàsics del socialisme o posar en perill l’equilibri entre els blocs.
La intervenció militar va ser la resposta de l’URSS i del conjunt del bloc oriental als moviments que van amenaçar el status quo establert després de la Segona Guerra Mundial.
La revolta de Hongria
En alguns països comunistes d’Europa van sorgir corrents de contestació des de l’interior dels partits comunistes, que expressaven el desig de construir el seu propi model de socialisme allunyat de les directrius soviètiques.
A Hongria, l’octubre de 1956, es va originar un moviment sindicalista i universitari que reivindicava millors condicions de vida, de treball, llibertat de premsa, la retirada de les tropes soviètiques, etc. El dirigent comunista Imre Nagy va formar un govern amb la participació de liberals i socialdemòcrates. Una de les primeres mesures del nou gabinet va ser declarar la neutralitat de Hongria i l’abandonament del Pacte de Varsòvia.
Una gran part del dirigents comunistes van condemnar la línia política de Nagy, i János Kádár, secretari general del Partit Comunista, va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques. Els enfrontaments van ser especialment violents a Budapest.
A Hongria, l’octubre de 1956, es va originar un moviment sindicalista i universitari que reivindicava millors condicions de vida, de treball, llibertat de premsa, la retirada de les tropes soviètiques, etc. El dirigent comunista Imre Nagy va formar un govern amb la participació de liberals i socialdemòcrates. Una de les primeres mesures del nou gabinet va ser declarar la neutralitat de Hongria i l’abandonament del Pacte de Varsòvia.
Una gran part del dirigents comunistes van condemnar la línia política de Nagy, i János Kádár, secretari general del Partit Comunista, va reclamar la intervenció de les tropes soviètiques. Els enfrontaments van ser especialment violents a Budapest.
Les primeres dissidències dins del bloc comunista: Iugoslàvia i la Xina
Les primeres dissidències dins del bloc comunista van sorgir a Iugoslàvia tot just acababa la Segona Guerra Mundial i al començament de la Guerra Freda. La ruptura entre l’URSS i Iugoslàvia es va produir, concretament l’any 1948. Les mesures econòmiques, socials i polítiques del dirigent, Josip Broz, Tito, allunyar el consumisme iugoslau de l’òrbita soviètica i van inaugurar un nou model de socialisme, batejat com a socialisme autogestionari.
La Revolució Xinesa de 1949 i la incorporació del país més poblat del món al bloc comunista van ser acollides amb entusiasme a l’URSS. Però, des de 1959 les relacions entre tots dos països va començar a deteriorar-se per causa de la voluntat del dirigents xinesos d’iniciar una via de desenvolupament socialista pròpia i diferent respecte a la planificació mancada per les directius soviètiques.
La Revolució Xinesa de 1949 i la incorporació del país més poblat del món al bloc comunista van ser acollides amb entusiasme a l’URSS. Però, des de 1959 les relacions entre tots dos països va començar a deteriorar-se per causa de la voluntat del dirigents xinesos d’iniciar una via de desenvolupament socialista pròpia i diferent respecte a la planificació mancada per les directius soviètiques.
El retorn a la tensió
A final del setanta, es van produir nous focus del conflicte en tots el continents, que van fer sorgir les tensions de la Guerra Freda. Per una banda, es va constatar un augment de l'oposició a la presència nord-america en el món, i per l'altra, l'URSS va refermar la seva política de suport actiu als moviments revolucionaris. Encara que el fet més important va ser la intervenció soviètica a l'Afganistan, l'any 1979. Va ser la primera vegada que l'URSS estenia per la força la seva influència. Jimmy Carter, el president nord-americà, va tirar endavant una sèrie de sancions contra l'URSS: l'embargament dels cereals exportats a aquell país i el boicot als Jocs Olímpics de Moscou (1980).
L'accés de Ronald Reagan a la presidència dels EUA va reforçar aquesta posició va reforçar aqueta posició i durant el seu mandat, va tenir lloc la invasió militar de l'illa de Grenada, on es va donar suport a les dictadures militars del Salvador i Hondures i es va decretar el boicot econòmic a Nicaragua. Per un costat, l'URSS va afavorir el boicot als Jocs Olímpics de Los Angeles (1984) i es va produir un rellançament de la cursa nuclear per a la Guerra de les Galàxies (pla de defensa estratègica). Aquesta nova cursa va acabar d'arruïnar l'economia soviètica i va afavorir els canvis que hi va haver a la fi de la dècada dels vuitanta dins de la Unió Soviètica.
L'accés de Ronald Reagan a la presidència dels EUA va reforçar aquesta posició va reforçar aqueta posició i durant el seu mandat, va tenir lloc la invasió militar de l'illa de Grenada, on es va donar suport a les dictadures militars del Salvador i Hondures i es va decretar el boicot econòmic a Nicaragua. Per un costat, l'URSS va afavorir el boicot als Jocs Olímpics de Los Angeles (1984) i es va produir un rellançament de la cursa nuclear per a la Guerra de les Galàxies (pla de defensa estratègica). Aquesta nova cursa va acabar d'arruïnar l'economia soviètica i va afavorir els canvis que hi va haver a la fi de la dècada dels vuitanta dins de la Unió Soviètica.
Cap a la distensió internacional
Els nous dirigents internacionals es van presentar davant el món amb una actitud més tolerant pel que fa a les diferències ideològiques i van reconèixer el repartiment de les respectives àrees d'influència. A l'any 1956, el líder soviètic Nikita Khruixov va anunciar els principis de la coexistència pacífica ( consistien en una nova orientació de les relacions entre els dos blocs, basades en el respecte a la integritat territorial i a la sobirania, en la no-ingerència en els afers interns i en la no-agressió).
Per tant, es va iniciar un període de diàleg entre les potències per tal d'aturar la pugna d'armaments i aconseguir un equilibri estratègic. Les raons d'aquest comportament cal cercar-les en la cursa d'armaments, que feia és probable la mútua destrucció en cas de conflicte bèl•lic. A més, arrel del procés de descolonització havia emergit una nova correlació de forces. Finalment, va haver una disminució de les despeses militars aconsellada per les raons econòmiques.
Les primeres mostres de distensió van començar amb l'establiment de les relacions directes entre els caps d'Estat de les dues potències. Khruixov, al 1959, va se el primer dirigent soviètic que va viatjar als Estats Units, i al 1961 va tenir lloc l'entrevista entre els dos presidents, Kennedy i Khruixov. D'una altra banda, les administracions dels governs van establir un contacte permament entre els màxims dirigents i van iniciar unes relacions més fluïdes ( el telèfon roig, una línia directa establerta al 1963 que comunicava la Casa Blanca amb el Kremlin). L'objectiu prioritari va ser aturar la cursa d'armaments. El 1968, es va signar un primer acord que prohibia fer unes determinades proves nuclears. El 1972, Moscou i Washington van signar els Acords SALT, que limitaven l'augment de les armes nuclears, i el 1973, Richard Nixon i Leonid Breixnev, van acordar un tractat sobre la prevenció de la guerra nuclear.
Per tant, es va iniciar un període de diàleg entre les potències per tal d'aturar la pugna d'armaments i aconseguir un equilibri estratègic. Les raons d'aquest comportament cal cercar-les en la cursa d'armaments, que feia és probable la mútua destrucció en cas de conflicte bèl•lic. A més, arrel del procés de descolonització havia emergit una nova correlació de forces. Finalment, va haver una disminució de les despeses militars aconsellada per les raons econòmiques.
Les primeres mostres de distensió van començar amb l'establiment de les relacions directes entre els caps d'Estat de les dues potències. Khruixov, al 1959, va se el primer dirigent soviètic que va viatjar als Estats Units, i al 1961 va tenir lloc l'entrevista entre els dos presidents, Kennedy i Khruixov. D'una altra banda, les administracions dels governs van establir un contacte permament entre els màxims dirigents i van iniciar unes relacions més fluïdes ( el telèfon roig, una línia directa establerta al 1963 que comunicava la Casa Blanca amb el Kremlin). L'objectiu prioritari va ser aturar la cursa d'armaments. El 1968, es va signar un primer acord que prohibia fer unes determinades proves nuclears. El 1972, Moscou i Washington van signar els Acords SALT, que limitaven l'augment de les armes nuclears, i el 1973, Richard Nixon i Leonid Breixnev, van acordar un tractat sobre la prevenció de la guerra nuclear.
Els primers signes del desglaç
Els primers canvis en els dirigents d' aquestes potències es va percebre a l'URSS quan, després de la mort de Stalin a l' any 1953, en el XX Congrés del PCUS al febrer del 1956, Nikita Khruixov (el nou secretari general del partit), va denunciar públicament els crims de l' estalinisme i tots els seus errors. Amb això, va iniciar l' anomenat procés de desestalinització. El Congrés va aprovar unes directrius de política exterior que proposaven la coexistència pacífica entre els blocs, la possibilitat d' accedir al socialisme per diverses vies (estava també inclosa la democràtica) i la no-exportació de la revolució. Cal dir, també, que es va acordar la dissolució del Kominform (aparentment era com una agència d' informació sobre asunts comuns, però en realitat era com un instrument de la política de Stalin, especialment en Yugoslavia, on el líder comunista Tito estava adoptant línies d' actuació independents). El Kominform, estava considerat pels occidentals com una organització amenaçadora.
Als Estats Units va tornar a ser elegit com a president el republicà Eisenhower a l'any 1956, (la seva política exterior es va basar en la Doctrina de Represalies Massives, també coneguda com Doctrina Eisenhower. Aquesta doctrina, implementada amb John Foster Dulles i inscrita en el context de la Guerra Freda , posava el èmfasi en l'ús dissuasiu de les armes nuclears i en la intervenció en qualsevol conflicte en qualsevol lloc del món on s' observés l' influència soviètica), que va decidir apartar del poder els sectors més dretans i anticomunistes de la Guerra Freda. Així, el senador Joseph R. McCarthy ( va implantar el macarthisme que és un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual, el Senador Joseph McCarthy va desencadenar un extens procés de delacions, denuncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de «comunisme». Els sectors que es van opusar als mètodes irregulars i indiscriminats de McCarthy van denunciar el procés com una "cacera de bruixes".), va ser destituït i es va posar fi a aquesta cacera. L'elecció, l'any 1960, d'un president del Partit Demòcrata, John F. Kennedy, va significar un tomb molt més important en la política nord-americana. La seva proposta, l'anomenada "Nova Frontera", va assenyalar com a objectius el desenvolupament de programes socials adreçats a fer baixar la pobresa i la discriminació racial dins del país i, en el pla internacional, la lluita a favor de la pau i el desenvolupament científic i tecnològic, anomenada conquesta de l'espai.
Als Estats Units va tornar a ser elegit com a president el republicà Eisenhower a l'any 1956, (la seva política exterior es va basar en la Doctrina de Represalies Massives, també coneguda com Doctrina Eisenhower. Aquesta doctrina, implementada amb John Foster Dulles i inscrita en el context de la Guerra Freda , posava el èmfasi en l'ús dissuasiu de les armes nuclears i en la intervenció en qualsevol conflicte en qualsevol lloc del món on s' observés l' influència soviètica), que va decidir apartar del poder els sectors més dretans i anticomunistes de la Guerra Freda. Així, el senador Joseph R. McCarthy ( va implantar el macarthisme que és un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual, el Senador Joseph McCarthy va desencadenar un extens procés de delacions, denuncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de «comunisme». Els sectors que es van opusar als mètodes irregulars i indiscriminats de McCarthy van denunciar el procés com una "cacera de bruixes".), va ser destituït i es va posar fi a aquesta cacera. L'elecció, l'any 1960, d'un president del Partit Demòcrata, John F. Kennedy, va significar un tomb molt més important en la política nord-americana. La seva proposta, l'anomenada "Nova Frontera", va assenyalar com a objectius el desenvolupament de programes socials adreçats a fer baixar la pobresa i la discriminació racial dins del país i, en el pla internacional, la lluita a favor de la pau i el desenvolupament científic i tecnològic, anomenada conquesta de l'espai.
Els anys de la coexistència pacífica
Finalitzant els anys cinquanta, el gran clima de tensió els dos blocs va entrar en una nova etapa anomenada la coexistència pacífica, que estava dominada per la distensió. A mes, també va contribuir-hi un canvi d' actitud per part dels nous dirigents de la Unió Soviètica i dels Estats Units.
La crisi dels míssils a Cuba
Cuba va provocar un dels episodis més importants de la Guerra Freda.
La guerrilla nacionalista dirigida per Fidel Castro havia nascut per causa de la dependència econòmica, política i cultural de Cuba respecte dels Estats Units. El triomf de la revolució va provocar l’hostilitat del govern de Washington, que va donar suport als exiliats polítics cubans.
La Unió Soviètica no va trigar gaire a oferir suport a Cuba, l’any 1960 van establir relacions comercials.
La tensió es va agreujar amb un intent de desembarcament de cubans anticastristes exiliats i nord-americans. Tot i el fracàs de la invasió, va créixer la inseguretat davant les autoritats cubanes, que va signar un acord defensiu amb l’URSS per tal d’instal•lar míssils nuclears a l’illa.
El president nord-americà Kennedy ordenà el bloqueig naval de Cuba per tal d’impedir l’arribada dels míssils.
Finalment, Khruixov va manar el retorn de les armes nuclears de l’illa i Kennedy va aixecar el bloqueig naval de l’illa.
La guerrilla nacionalista dirigida per Fidel Castro havia nascut per causa de la dependència econòmica, política i cultural de Cuba respecte dels Estats Units. El triomf de la revolució va provocar l’hostilitat del govern de Washington, que va donar suport als exiliats polítics cubans.
La Unió Soviètica no va trigar gaire a oferir suport a Cuba, l’any 1960 van establir relacions comercials.
La tensió es va agreujar amb un intent de desembarcament de cubans anticastristes exiliats i nord-americans. Tot i el fracàs de la invasió, va créixer la inseguretat davant les autoritats cubanes, que va signar un acord defensiu amb l’URSS per tal d’instal•lar míssils nuclears a l’illa.
El president nord-americà Kennedy ordenà el bloqueig naval de Cuba per tal d’impedir l’arribada dels míssils.
Finalment, Khruixov va manar el retorn de les armes nuclears de l’illa i Kennedy va aixecar el bloqueig naval de l’illa.
La Guerra del Vietnam (1957-1975)
Després de la guerra d’independència d’Indoxina i de la Conferència de Ginebra de 1954, Vietnam va quedar dividit en dos Estats. Vietnam del Nord va anunciar que enviaria les tropes a conquerir Vietnam del Sud, ja que s’havien negat a realitzar les eleccions previstes a una possible reunificació. L’any 1960, els comunistes del sud van crear el Front Nacional d’Alliberament, per donar suport a l’ofensiva del nord per aconseguir la reunificació. Va ser un nou escenari de la Guerra Freda: els Estats Units donaven suport al Vietnam Sud i l’URSS al Nord.
El desgast d’aquesta guerra, que va durar gairebé vint anys, va convèncer els Estats Units de la dificultat per obtenir una victòria militar, fet que va portar a l’obertura de negociacions.
L’any següent, el president Nixon va defensar la progressiva retirada de les tropes estrangeres, per passar a una guerra civil.
L’any 1973 les converses van concloure amb la signatura dels Acords de París. L’any 1975 es va completar la retirada de les tropes nord-americanes i es proclamà la unificació de tot el territori.
El desgast d’aquesta guerra, que va durar gairebé vint anys, va convèncer els Estats Units de la dificultat per obtenir una victòria militar, fet que va portar a l’obertura de negociacions.
L’any següent, el president Nixon va defensar la progressiva retirada de les tropes estrangeres, per passar a una guerra civil.
L’any 1973 les converses van concloure amb la signatura dels Acords de París. L’any 1975 es va completar la retirada de les tropes nord-americanes i es proclamà la unificació de tot el territori.
L’extensió de les aliances politicomilitars
La guerra de Corea i els conflictes localitzats van convèncer al secretari d’Estat de la impossibilitat d’atendre tots els fronts, per tant, va defensar una política internacional de rebuig del comunisme, que s’havia de basar a amenaçar l’URSS amb represàlies nuclears per dissuadir-la de provocar cap conflicte perifèric i a fonamentar una acció diplomàtica que teixís una zarza d’aliances i de pactes militars amb l’objectiu d’aïllar i encerclar l’URSS.
L’any 1949 es va signar el Pacte Atlàntic, que integrava els Estats Units, el Canadà i deu països de l’Europa Occidental. Va ser l’origen de l’OTAN. La defensa del Pacífic es va organitzar mitjançant una sèrie de pactes amb Austràlia i Nova Zelanda (ANZUS), amb Tailàndia i les Filipines (OTASE) i bilateralment amb el Japó. El control de l’Orient Mitjà es va concretar en el Pacte de Bagdad, que integrava Turquia, l’Iraq i el Pakistan.
Finalment, l’any 1955 es va crear una aliança militar, el Pacte de Varsòvia, que unia l’URSS i els països de l’Est per garantir militarment la seguretat i la integritat del territori comunista.
L’any 1949 es va signar el Pacte Atlàntic, que integrava els Estats Units, el Canadà i deu països de l’Europa Occidental. Va ser l’origen de l’OTAN. La defensa del Pacífic es va organitzar mitjançant una sèrie de pactes amb Austràlia i Nova Zelanda (ANZUS), amb Tailàndia i les Filipines (OTASE) i bilateralment amb el Japó. El control de l’Orient Mitjà es va concretar en el Pacte de Bagdad, que integrava Turquia, l’Iraq i el Pakistan.
Finalment, l’any 1955 es va crear una aliança militar, el Pacte de Varsòvia, que unia l’URSS i els països de l’Est per garantir militarment la seguretat i la integritat del territori comunista.
La guerra de Corea (1950-1953)
Després de la derrota del Japó, el nord de la península de Corea va ser ocupat per tropes russes i el sud, per les nord-americanes. Ni les dues potències ni l’ONU van aconseguir la unificació del país.
El juny de 1950, Stalin va animar als de Corea del Nord a enviar Corea del Sud. L’ONU condemnà l’agressió i accepta l’enviament de tropes nord-americanes, que van aturar la invasió i van començar la ofensiva, que van haver de retrocedir davant l’intervenció de les tropes xineses.
El conflicte va acabar amb l’armistici de Panmunjom, el 1953, que va consagrar la divisió del país en dues Corees.
El juny de 1950, Stalin va animar als de Corea del Nord a enviar Corea del Sud. L’ONU condemnà l’agressió i accepta l’enviament de tropes nord-americanes, que van aturar la invasió i van començar la ofensiva, que van haver de retrocedir davant l’intervenció de les tropes xineses.
El conflicte va acabar amb l’armistici de Panmunjom, el 1953, que va consagrar la divisió del país en dues Corees.
La crisi alemanya i el bloqueig de Berlín
Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en quatre zones d’ocupació militar: les regions orientals (30% del territori) assignades als soviètics i als polonesos, i les occidentals, sota el control de nord-americans, anglesos i francesos.
Com a resposta a la unificació de les regions occidentals, a causa de la introducció del sistema comunista a l’àrea controlada oriental, els soviètics van decidir tancar totes les fronteres i aïllar el sector occidental de Berlín (bloqueig de Berlín), provocant que els Estats Units creessin un pont aeri.
Aquesta crisi va dividir Alemanya oficialment entre: la República Federal d’Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA).
El dirigent soviètic Khruixov va intentar posar la constant fugida de població cap a l’Oest. L’URSS va exigir que Berlín-Oest s’integrés dins de l’RDA o que passés a ser controlada per l’ONU. Els Estats Units s’hi van oposar i es va alçar el mur que va dividir Berlín en dues parts, un símbol evident de la Guerra Freda.
Com a resposta a la unificació de les regions occidentals, a causa de la introducció del sistema comunista a l’àrea controlada oriental, els soviètics van decidir tancar totes les fronteres i aïllar el sector occidental de Berlín (bloqueig de Berlín), provocant que els Estats Units creessin un pont aeri.
Aquesta crisi va dividir Alemanya oficialment entre: la República Federal d’Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA).
El dirigent soviètic Khruixov va intentar posar la constant fugida de població cap a l’Oest. L’URSS va exigir que Berlín-Oest s’integrés dins de l’RDA o que passés a ser controlada per l’ONU. Els Estats Units s’hi van oposar i es va alçar el mur que va dividir Berlín en dues parts, un símbol evident de la Guerra Freda.
Els conflictes de la Guerra Freda
El terme Guerra Freda ens mostra la situació tan tensa que hi havia entre les dues potències enfrontades, els Estats Units i la Unió Soviètica, que tot i això, no van arribar a un enfrontament armat directe.
Entre aquestes potències es van produir conflictes localitzats fora del seu territori. Cal tenir en compte, també, que aquests conflictes es van produir durant el procés de descolonització, quan totes dues estaven decidides a impedir que els nous països independents s’alineessin amb el bloc rival.
Entre aquestes potències es van produir conflictes localitzats fora del seu territori. Cal tenir en compte, també, que aquests conflictes es van produir durant el procés de descolonització, quan totes dues estaven decidides a impedir que els nous països independents s’alineessin amb el bloc rival.
La ruptura de l'any 1947
La ruptura entre els dos blocs es va confirmar el 1947 quan una sèrie d’esdeveniments van marcar clarament la divisió del món en dos fronts contraposats. Aquell any, el president dels EUA va difondre la "doctrina Truman" que defensava la necessitat de substituir el tradicionalment aïllacionisme americà per una política d’intervenció que assegurés la contenció del comunisme a Europa.
Truman va donar suport polític i militar a tots els països que se sentissin amenaçats pel comunisme i va crear una agència d’informació exterior: la CIA (Agència Central d'Intel•ligència).
El secretari de l'Estat americà, George Marshall, en el seu discurs del 1947 va exposar que la reconstrucció de econòmica europea seria la millor arma contra l’avanç del comunisme i va presentar un programa d’assistència a Europa: el Pla Marshall. Aquest pla oferia una ajuda col•lectiva de 4 anys de durada, en forma de crèdits i donacions, que havien de repartir-se entre els països que no hi acceptessin. La condició era exigir l’expulsió dels ministres comunistes dels governs de coalició.
Va ser rebutjada pels països de l'Est, que van denunciar l'ajut americà com una via de control i dependència respecte als Estats Units. Els altres països que van acceptar el Pla
van crear l'Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE).
L'any 1947, l'URSS va convocar a Polònia una reunió de dirigents comunistes europeus, on van aprovar l'informe presentat per Idanov, braç dret de Stalin, que dividia el món en dos sectors irreconciliables: imperialista (pels EUA) i democràtic i antiimperialista (per l'URSS). En aquesta conferència també es va crear Kominform, una organització que assenyalaria l'estratègia que haurien de seguir els partits comunistes d' Europa en cada moment.
La proposta de Idanov va tenir la seva primera manifestació conflictiva a Txecoslovàquia. L'any 1948 aquest país estava governat per un Front Nacional que agrupava comunistes, socialistes, demòctares i populars. El Partit Comunista, que tenia suport militar, va obligar el president de la República a presentar dimissió a cedir el poder a Klement Gottward, secretari general del Partit. Els occidentals van denunciar el cop de Praga i el van qualificar com una ocupació il•legal del poder.
Truman va donar suport polític i militar a tots els països que se sentissin amenaçats pel comunisme i va crear una agència d’informació exterior: la CIA (Agència Central d'Intel•ligència).
El secretari de l'Estat americà, George Marshall, en el seu discurs del 1947 va exposar que la reconstrucció de econòmica europea seria la millor arma contra l’avanç del comunisme i va presentar un programa d’assistència a Europa: el Pla Marshall. Aquest pla oferia una ajuda col•lectiva de 4 anys de durada, en forma de crèdits i donacions, que havien de repartir-se entre els països que no hi acceptessin. La condició era exigir l’expulsió dels ministres comunistes dels governs de coalició.
Va ser rebutjada pels països de l'Est, que van denunciar l'ajut americà com una via de control i dependència respecte als Estats Units. Els altres països que van acceptar el Pla
van crear l'Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE).
L'any 1947, l'URSS va convocar a Polònia una reunió de dirigents comunistes europeus, on van aprovar l'informe presentat per Idanov, braç dret de Stalin, que dividia el món en dos sectors irreconciliables: imperialista (pels EUA) i democràtic i antiimperialista (per l'URSS). En aquesta conferència també es va crear Kominform, una organització que assenyalaria l'estratègia que haurien de seguir els partits comunistes d' Europa en cada moment.
La proposta de Idanov va tenir la seva primera manifestació conflictiva a Txecoslovàquia. L'any 1948 aquest país estava governat per un Front Nacional que agrupava comunistes, socialistes, demòctares i populars. El Partit Comunista, que tenia suport militar, va obligar el president de la República a presentar dimissió a cedir el poder a Klement Gottward, secretari general del Partit. Els occidentals van denunciar el cop de Praga i el van qualificar com una ocupació il•legal del poder.
L'increment de la desconfiança mútua
La permanència de l'Exèrcit Roig (les forces armades organitzades pels bolxevics durant la Guerra Civil Russa al 1918) a l'Europa Occidental va crear una notable malfiança entre els antics aliats.
-L'URSS es va mostrar decidida a conservar totes les conquestes obtingudes després del pacte germanosoviètic i va impulsar la formació de les anomenades democràcies populars, on els partits comunistes van esdevenir forces governants i àrbitres de la nova situació.
-Els EUA i els seus aliats de l'Europa Occidental van denunciar el perill d’expansió comunista i va intentar impedir-ne l’avanç per Europa. Això va passar a Grècia (1946) quan les forces britàniques van intervenir a la península Balcànica per frenar el seu avanç.
Aquestes intervencions van ser considerades per l'URSS com a una intromissió en els afers d’un Estat i com un intent d’estendre la influència angloamericana per l'Europa Occidental. A més, el paper hegemònic dels Estats Units dins la nova Organització de les Nacions Unides (ONU) i el lideratge econòmic, van fer augmentar encara més les diferències entre els antics aliats. Stalin volia aprofitar la victòria sobre Alemanya per posar fi al tradicional aïllament de l'URSS i creia que havia arribat el moment de l’expansió mundial del comunisme.
-L'URSS es va mostrar decidida a conservar totes les conquestes obtingudes després del pacte germanosoviètic i va impulsar la formació de les anomenades democràcies populars, on els partits comunistes van esdevenir forces governants i àrbitres de la nova situació.
-Els EUA i els seus aliats de l'Europa Occidental van denunciar el perill d’expansió comunista i va intentar impedir-ne l’avanç per Europa. Això va passar a Grècia (1946) quan les forces britàniques van intervenir a la península Balcànica per frenar el seu avanç.
Aquestes intervencions van ser considerades per l'URSS com a una intromissió en els afers d’un Estat i com un intent d’estendre la influència angloamericana per l'Europa Occidental. A més, el paper hegemònic dels Estats Units dins la nova Organització de les Nacions Unides (ONU) i el lideratge econòmic, van fer augmentar encara més les diferències entre els antics aliats. Stalin volia aprofitar la victòria sobre Alemanya per posar fi al tradicional aïllament de l'URSS i creia que havia arribat el moment de l’expansió mundial del comunisme.
La formació d’un món bipolar
L’any 1945, després de victòria aliada en la 2a Guerra Mundial, va sorgir ràpidament l’antagonisme entre els països occidentals i la Unió Soviètica. La Conferència de Ialta havia dividit Europa en dues zones d'influència i tant els americans com els soviètics es van mostrar fermament decidits a mantenir-les observant amb recel les actuacions del rival.
Les dues potències es van mostrar decidides a estendre la seva àrea d'influència: els EUA i l'URSS van obligar a expulsar els ministres comunistes de tots els governs de coalició que s’havien format a molts països.
Les dues potències es van mostrar decidides a estendre la seva àrea d'influència: els EUA i l'URSS van obligar a expulsar els ministres comunistes de tots els governs de coalició que s’havien format a molts països.
Introducció!
El panorama polític posterior a la Segona Guerra Mundial va estar condicionat per l'enfrotament entre les dues potències guanyadores: els Estats Units i la Unió Soviètica.
L'any 1946, W. Churchill va constatar la divisió d' Europa en dos blocs, que representaven dos sistemes polítics, dos models econòmics i dues formes d'organització social oposades i irreconciliables, on es separava l'Europa llibre de la comunista.
Les relacions entres els dos blocs van passar per etapes de gran tensió internacional, com la Guerra Freda, però davant la impossibilitat de destruir el rival sense posar en perill tota la humanitat, es va anar obrint pas el diàleg i la distensió (coexistència pacífica). Encara així, els blocs no eren monolítics i dins seu van sorgir actituds que posaven en qüestió el lideratge de les grans potències, i que a més, reivindicaven el dret a escollir el seu propi camí.
L'any 1946, W. Churchill va constatar la divisió d' Europa en dos blocs, que representaven dos sistemes polítics, dos models econòmics i dues formes d'organització social oposades i irreconciliables, on es separava l'Europa llibre de la comunista.
Les relacions entres els dos blocs van passar per etapes de gran tensió internacional, com la Guerra Freda, però davant la impossibilitat de destruir el rival sense posar en perill tota la humanitat, es va anar obrint pas el diàleg i la distensió (coexistència pacífica). Encara així, els blocs no eren monolítics i dins seu van sorgir actituds que posaven en qüestió el lideratge de les grans potències, i que a més, reivindicaven el dret a escollir el seu propi camí.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
